Ziad

L’escriptor Roc Casagran descriu els somnis d’en Ziad, un nen de 13 anys, que algun dia inaugurarà una exposició de fotografies a Catalunya

Avui el Ziad està envoltat de periodistes culturals que el cusen a preguntes perquè inaugura una exposició a Barcelona, i és el primer cop que la seva obra es pot veure a Catalunya, després d’haver passat per París, Londres, Berlín, Nova York i un llarguíssim etcètera.

La carrera del jove fotògraf ha estat meteòrica, i ja fa uns anys que se’l disputen les millors sales d’art contemporani. Els crítics diuen que les seves fotografies són plenes de veritat, que sacsegen consciències, i que combinen a la perfecció la denúncia social i un treball tècnic excel·lent. Però no només la crítica l’adora, sinó que també el gran públic el segueix amb entusiasme, i capçaleres d’arreu del món el contracten per il·lustrar revistes i diaris.

I avui que és a Catalunya, eufòric per poder inaugurar l’exposició La fotografia que ho diu tot, concedeix una roda de premsa multitudinària. Ha saludat amb quatre paraules en català i això li ha fet guanyar molts punts. "Com és que saps una mica la nostra llengua?", li pregunta una periodista. I a partir d’aquí, engega el discurs i ja no hi ha qui l’aturi.

Va aprendre quatre frases de català quan era en un camp de refugiats. Allà va coincidir amb molts voluntaris catalans, i justament un d’aquest, el Guillem, és qui li va deixar per primer cop una càmera. S’hi va aficionar, el distreia d’aquella rutina angoixant i sense futur. Ho fotografiava tot. Al principi, amb un criteri escàs, però a poc a poc va anar aprenent a enquadrar correctament, a buscar l’instant exacte, o posar el focus just allà on interessava perquè la fotografia guanyés força.

El Guillem també era fotògraf, i algunes tardes s’asseien en un racó ombrívol i observaven i comentaven el resultat. I el Guillem li donava idees i consells en un anglès prou simple perquè aquell Ziad de 13 anys que amb prou feines havia anat a escola (la guerra, la fugida eterníssima...) el pogués comprendre. I el Ziad l’escoltava, delerós d’aprendre’n. I somiava en un demà possible. "I d’allò, tot això d’ara", acaba sentenciant, amb el Guillem a l’última fila de la sala, amb els ulls humits de tanta emoció, embadalit en aquest avui que no és més que una fantasia.

Perquè realment l’avui no és així, i el Ziad continua tenint 13 anys i roman reclòs en un d’aquests ignominiosos camps de refugiats que omplen Grècia. S’hi està amb part de la família, després d’haver hagut de fugir de Síria, després de caminar molt sense mirar enrere, després d’haver travessat el mar en una barcassa de mala mort, després de l’odi. I després del després va arribar a Grècia, i va estar molt a punt de poder travessar la frontera i ficar-se a l’Europa que somiava (i que somiem). I ja fa una pila de mesos que dorm en una tenda dins d’un hangar, que menja càtering d’hospital, que pixa, caga i es dutxa en un polyklyn. I que mata les hores com pot amb els seus amics: el Nour, l’Ahmed, el Doulovan, el Mohamed... I de tant en tant, retroba el Guillem i la càmera. I fa fotos, moltes fotos, clavat en el diminut espai d’entre fronteres on l’han condemnat, murs inexpugnables, humans oblidats, humanitat oblidada.

 

Text
Roc Casagran

Il·lustracions
Marta Bellvehí