Preguntes

L’asil és la protecció que poden demanar les persones als estats si la seva llibertat, els seus drets fonamentals o, fins i tot, la seva vida, estan perseguides al país d’origen. Quan una persona obté el dret dret, l’Estat que li ha atorgat no la pot expulsar ni retornar al seu país ni extradir.

A Espanya, la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats, en vigor des del 1978, deixa clar que les persones refugiades tenen els mateixos drets que totes les altres. I el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals obliga l’Estat a garantir el un nivell de vida adequat a les persones refugiades, incloent-hi l’alimentació, el vestit i l’habitatge, entre d’altres coses.

El govern de l’Estat, que és qui en té les competències exclusives.

Catalunya no pot atorgar el dret d’asil a ningú, perquè no en té competències.

Ara bé, les administracions catalanes sí que hi poden fer, i molt. D’entrada, el govern de la Generalitat i el Parlament poden fer pressió al govern espanyol perquè compleixi els compromisos d’acollida de l’Estat amb la UE.

I, a més, la Generalitat pot treballar per assegurar una bona acollida a les persones refugiades, a través de les polítiques de sanitat, educació, habitatge i assistència social.

En tot això, sí que hi té competències la Generalitat, perquè la Llei d’Asil estableix que les Comunitats Autònomes han de gestionar l’atenció a les persones sol·licitants d’asil, en coordinació amb el govern de l’Estat.

Perquè no hi ha voluntat política. La Unió Europea té mecanismes per distribuir les persones refugiades pels estats membres, a través de programes de reubicació o de reagrupament familiar. Però els estats no fan els deures. I alguns menys que d’altres. Espanya, per exemple, es va comprometre a acollir 17.337 persones, i en un any, tot just n’ha arribat l’1%.

Al conjunt del món, tot just deu països que representen menys del 2,5% del PIB mundial --Jordània, Turquia, l'Iran, el Líban i el Pakistan-- reben el 56% de la població refugiada, segons Amnistia Internacional.

Una persona ha de deixar la terra on viu quan troba que no pot desenvolupar el seu projecte personal o social, i això pot passar per molts motius:

  • La guerra. En qualsevol conflicte, hi ha un sector de la població que no vol implicar-se com a combatent per ideologia antimilitarista, per responsabilitats familiars, per pors o simplement perquè no està a favor de la guerra. Ara mateix, hi ha 36 conflictes armats al món i 83 situacions de tensió, segons l’Escola de Cultura de Pau.

  • La pobresa, per la situació general del país, per l’explotació de recursos per part de companyies estrangeres i, en general, per les escasses possibilitats de desenvolupament personal.

  • El canvi climàtic, que provoca catàstrofes naturals, la desertitizació de regions senceres i alteracions del medi natural.

  • La ideologia. En alguns països, hi ha ideologies perseguides i amenaces de mort o de presó.

  • L’orientació sexual i la identitat de gènere. Hi ha persones que no poden viure amb llibertat la seva identitat i la seva sexualitat, i han de fugir dels seus països, on poden ser perseguides, discriminades o, fins i tot, castigades amb pena de mort.

Sí. Les xifres són molt preocupants. Segons l’ACNUR, 65 milions de persones viuen desplaçades al món i, efectivament, això és un rècord des de la Segona Guerra Mundial.

Això passa perquè hi ha guerres a l’Orient Mitjà, ara mateix a Síria, i les guerres són el motiu principal pel qual una persona deixa casa seva. I hem de recordar que aquestes guerres compten amb la participació de potències estrangeres, com països d’Europa, els Estats Units i Rússia.

 

Bàsicament, tres:

  • Del Magreb cap a la frontera sud. Les persones migrants travessen de Ceuta i Melilla cap a les costes espanyoles, i des d’Alger, cap a les franceses.

  • De Turquia cap a les illes gregues. És un recorregut que amb passaport europeu es fa amb ferri, en una hora i amb un bitllet que costa entre 5 i 20 euros. Amb passaport sirià o de l’Orient Mitjà, es creua amb embarcació petita i perillosa, costa entre 1.000 i 2.000 euros i el trajecte ja dura quatre hores. L’entrada en vigor del tractat Turquia-UE va frenar aquest via, i va potenciar la següent.

  • De Líbia i Egipte cap a Itàlia. Aquí, les distàncies són més llargues, i la ruta més perillosa. Les embaracions intenten arribar a Lampedusa o a Sicília, però moltes no ho aconsegueixen i han de ser rescatades per les guarda costera o per ONG internacionals.

A aquestes rutes per aigües del Mediterrani, se n’hi han d’afegir d’altres que es fan per terra o per aigües atlàntiques, com el pas pel Canal de la Mànega i el camp de refugiats, recentment desmantellat, a Calais (França).

 

Un gran retorn, i en molts àmbits.

La societat catalana no seria com és sense l’herència de tots els que han trepitjat i viscut a casa nostra. La barretina és d’origen turc, el tomàquet ve d’Amèrica i les tapes són andaluses. La cultura catalana és rica perquè és un mosaic d’aportacions històriques. En lloc de negar-les, gestionem-les, perquè l’elecció d’una religió i uns costums sigui voluntària i enriquidora, no imposada i sectària.

I, a més, serà bo per l’economia. Europa té una població envellida. El principal motiu és la cultura de tenir poca descendència. La majoria de cultures migrants no només aporten mà d’obra per dinamitzar l’economia sinó que aporten un futur amb possibilitats d’una activitat econòmica viva i amb futur.

 

Ho hem de dir clar: Europa està vulnerant la legislació internacional dels drets humans. En lloc de fer esforços per acollir les persones refugiades i establir vies legals i segures perquè no posin en risc la vida al mar, la Unió Europea està demostrant una alarmant falta d'humanitat.

Ha signat un acord amb Turquia que implica negar el dret d’asil a les persones i, si convé, deportar-les. I, alerta, perquè està negociant tractats igual o més foscos amb Líbia i el Sudan.

Hi ha de tot, però tots espais on hi ha una concentració de gent sense possibilitats de desenvolupar-se social i personalment. Les condicions higièniques són qüestionables i el menjar no respon a les necessitats de cada persona. No es fa cap feina d’inclusió ni preparació. Si no fos pel voluntaritat, no hi hauria ni escoles. La gent s’hi empobreix en tots els sentits, perquè no hi pot treballar, ni desenvolupar-s’hi culturalment ni socialment.

 

Sí. A Europa, hi vivim 500 milions de persones i tenim poc més d’un milió de sol·licituds d’asil. Això significa augmentar el 0,2% de la població. Hi ha lloc i diners, però no voluntat política.

Molts ja ho volen, però no poden. A Síria, per exemple, la meitat de la població ha estat desplaçada. 7 de cada 10 no tenen aigua potable, i el 50% no arriben a més d’un àpat al dia. Es calcula que, després de la guerra, un de cada quatre nens desenvoluparà trastorns mentals després de la guerra, i que l’economia del país haurà retrocedit 30 anys. No trobes que tenen motius per sortir del país?

Mites

 

Estem vivint el més gran desplaçament de persones des de la Segona Guerra Mundial a conseqüència dels fets que ara s'estàn produïnt a l'Orient Mitjà, però hem de pensar que aquí encara hi hauríem de comptar totes les persones, els desplaçaments que s'han produït a Amèrica Llatina i que s'estan produïnt a Amèrica Llatina a partir de conflictes interiors i moviments que existeixen. Tots els que s'han produït al llarg dels anys de la descolonització d'Àfrica, els mateixos que s'han produït a Àsia o bé les circumstàncies més diverses, que molta gent ha hagut d'abandonar el seu territori, la seva casa, la seva vida, la seva gent, per sempre més, el seu horitzó vital. Però clar, hem de recordar amb importància que els catalans ho vam viure, això. Després d'una guerra civil provocada per un exèrcit facciós, 470.000 persones van estendre's per tot el món. Algunes van retornar però moltes es van quedar a fora, i aleshores algú ens va acollir.I hi ha una cosa que és la més injusta de totes les coses del món: aquests nens, aquestes nenes, aquests senyors, aquests ancians, aquestes famílies, tot el seu projecte vital, tota la seva vida, totes les seves circumstàncies, tot això és destruït per una injustícia. I tots, tenim dret a poder viure i trepitjar i conviure en aquest planeta que ens pertany a tots.

En plena crisi, a Catalunya, teníem un 17% d’atur entre la població nascuda al país, i un 31% entre la població migrant. Això ja deixa clar a qui castiga més l’atur. Les persones que vénen de fora tenen problemes per homologar els títols que es van treure als seus països, no tenen accés a l’educació durant la migració i, quan arriben a un país nou, molt sovint s’aferren a qualsevol feina, per mal pagada que estigui. Per tant, en comptes de pensar si les persones migrants o refugiades ens prenen la feina, hauríem de pensar com ho fem per garantir-los una millor integració a l’entorn laboral de Catalunya.

 

 

Les persones refugiades no porten el terror: se n’escapen. Moltes vegades, la premsa sensacionalista diu que, “si acceptem persones refugiades, també vindran terroristes”. És una mentida maliciosa. Els terribles atemptats a París i a Brussel·les, els van cometre persones nascudes i formades a Europa. I si grups com Al Qaeda o Daesh volguessin enviar agents des de l’Orient Mitjà, es posarien vestit i corbata i viatjarien en avió, no arriscarien la vida en pasteres.

 

En molts casos, ja hem fet tard. Moltes les persones que busquen refugi a Europa no poden esperar als seus països ni un minut més, i necessiten sortir-ne urgentment. És qüestió de vida o mort.

Però sí que podem ajudar-los des d’aquí, recordant, entre d’altres coses, que els nostres governs són responsables de moltes de les polítiques que provoquen les migracions i les peticions d’asil. Podem pressionar els nostres governs perquè facin polítiques més justes, als nostres bancs perquè no inverteixin els diners en armament i a les empreses d’aquí perquè no explotin els països d’on treuen les matèries primeres o la mà d’obra barata.

 

Les persones que escapen d’una guerra o de la pobresa no necessiten exigències “d’integrar-se”. Necessiten, com tothom, una societat que els respecti com a persones. L’experiència general és que, si una societat realment acull les persones refugiades, aquestes es troben a gust i tenen ganes de formar-ne part. Són les societats excloents les que creen guetos.

 

De lloc, n’hi ha. A Catalunya, hi ha més d’un milió de persones de nacionalitat estrangera, moltes les les quals han vingut en els últims anys a viure i a treballar aquí. El Parlament de Catalunya s’ha compromès a acollir tot just 4.500 persones refugiades. La quantitat, respecte al conjunt de la població, és ínfima.

Però és que, a més, hem de recordar una cosa: durant la guerra civil, poblacions catalanes, com La Garriga, van triplicar la població acollint persones que fugien del feixisme.

 

De diners, sempre n’hi ha segons per a què. L’any passat, la Unió Europea va dedicar a l’oficina que s’ocupa dels temes d’asil, l’EASO, menys de 15 milions d’euros. En canvi, el Frontex, l’agència que vigila les fronteres perquè no entri ningú a Europa, va rebre 114 milions. I, en conjunt, els estats europeus van dedicar 300.000 milions d’euros a despesa militar.

 

Els arquitectes catalans que se’n van a Suïssa, el personal mèdic que va Anglaterra o els enginyers que busquen feina a Alemanya, se n’hi van a robar? O hi van, simplement, a buscar un futur millor?

 

Això ja ho van dir els nazis, i ara ho diu Plataforma per Catalunya. Per als partits de la dreta i de la ultradreta, la nova versió del lema és: “abans d’acollir refugiats, hauríem de atendre la gent de casa.”

Però precisament els partits que promouen aquests arguments tampoc no fan res per millorar els serveis socials per a la “gent de casa”, sinó tot el contrari. No hem de posar tanques a la solidaritat.