Vulnerables dels vulnerables: una crida urgent

Una quarantena de persones esperen el vistiplau del govern espanyol per rebre atenció mèdica immediata a l’estat

L’Osman tenia 7 anys quan va arribar a Idomeni amb la seva família des de l’Afganistan. Les condicions ja de per sí precàries del camp, encara ho eren més per la família del menor, amb paràlisi cerebral. Per si no fos prou, l’Osman i la seva família van patir de prop les càrregues i els gasos llacrimògens que la policia macedònia va utilitzar contra els manifestants a la frontera, l’abril passat. Va ser llavors quan membres de Bomberos en Acción van conèixer el seu cas i van traslladar immediatament la família al costat de la Yellow Tent, un dels punts improvisats com a centre mèdic a Idomeni, per controlar de més a prop l’estat de salut del menor. Des que la família havia arribat al camp, feia poques setmanes, l’Osman havia perdut molt pes i la seva salut era ja molt delicada.

Tal com explica Javier Bodego, coordinador del projecte de Bomberos en Acción a Idomeni, calia treure l’Osman del camp sí o sí abans que fos massa tard. Per això l’organització va iniciar una campanya legal i mediàtica perquè el govern espanyol li concedís el visat per poder viatjar i ser atès a Espanya. Poques setmanes després, ell i la seva família van rebre el permís d’asil i es van instal·lar a València, on viuen actualment.

Però com recordava Bodego quan es va concedir l’asil a l’Osman, encara en queden molts com ell als camps de migrants de Grècia. El seu cas però, va marcar un punt d’inflexió i a partir de llavors desenes voluntaris, majoritàriament de forma autònoma, van començar a reportar situacions de persones refugiades que necessitaven atenció mèdica urgent.

Segons Gemma Poca, una d’aquestes voluntàries, l’objectiu era doble. D’una banda, calia documentar què estava passant a Idomeni perquè, si en el futur es desmantellava -com va acabar passant-, calia tenir-ne constància. D’altra banda, servia per començar a fer els tràmits legals per a enviar aquestes persones vulnerables a països amb les condicions adequades per a tractar-les. Una via que, amb el cas recent de l’Osman, semblava efectiva.

Des de l’estiu en ‘stand-by’

La Sahar és afganesa i té una paràlisi a les cames que li provoca forts dolors i li redueix greument la mobilitat. Va iniciar el viatge cap a Europa en cadira de rodes amb la seva família, fugint del règim de terror dels talibans al seu país. Tant ella com la seva família havien estat amenaçats de mort perquè pertanyen a una minoria religiosa xiïta que els talibans consideren herètica.

Segons informes d’algunes organitzacions mèdiques, com l’Institut Guttman, la Sahar milloraria molt si es sotmetés a tractament. Podria recuperar mobilitat i alleugerir considerablement el seu dolor. Voluntaris catalans van facilitar la informació pertinent a l’administració per tal de començar els tràmits perquè vingués a Catalunya, i el cas es va presentar al govern espanyol el juliol passat. Però actualment la Sahar i la seva família continuen esperant en un camp de refugiats militar a Grècia.

Com el seu, hi ha una quarantena de casos més arreu de l’Estat espanyol. Persones amb cardiopaties, malalties respiratòries o d’altres condicions mèdiques greus que fan perillar la seva salut i cal treure de la intempèrie dels camps de refugiats grecs.

Molts d’aquests casos compten amb el suport de les institucions autonòmiques o locals, que s’han encarregat de buscar on allotjar-los i posar a disposició els centres on seran tractats.

Però si l’arribada d’aquestes persones no ha prosperat és perquè aquestes institucions esperen el vistiplau definitiu del govern espanyol, qui sobre el paper és l’únic que té la potestat d’oferir asil a les persones que busquen refugi.

Malgrat la predisposició d’algunes administracions per acollir-los i els pronunciaments públics de diverses figures del món polític i entitats civils, el govern espanyol -que continua repetint que està treballant-hi-, no ha tramitat gairebé cap dels casos que es van començar a presentar a partir del juny passat. Mentrestant, diversos voluntaris i organitzacions que treballen sobre el terreny ja han alertat que moltes d’aquestes persones vulnerables no es poden permetre passar un altre hivern als camps militaritzats a Grècia.

Si bé es cert que el país hel·lè ha seguint concedint asil als casos més greus, sovint no pot oferir els tractaments mèdics necessaris per aquestes persones. Voluntaris i organitzacions sobre el terreny constaten que el sistema sanitari grec està col·lapsat i no es disposen de prous recursos. Actualment a Grècia hi ha més de 60.000 refugiats, i per als casos més vulnerables el permís d’asil no és sempre suficient.

És per això que les organitzacions demanen a les diverses institucions de l’Estat espanyol que s’afanyin a tramitar els expedients d’aquestes persones. Recorden que oferir el visat comunitari extraordinari és una decisió política i que si cal s’incloguin aquests casos dins la quota de 16.000 refugiats que l’Estat espanyol es va comprometre a acollir, després de l’acord amb la Unió Europea. Un any després però, només n’han arribat 516.

Text 
Joan Aleix Mata

Fotografia 
Facebook/bienvenidos refugiados