“Si ho pares a pensar, tots som migrants. El món està fet així i intentar aturar-ho no té sentit”

ENTREVISTA Özhan Önder, membre de la plataforma Hamish (Istanbul, Turquia), i Kira Bessa, membre del col·lectiu Pipka Lesvos Solidarity (Lesbos, Grècia)

L’Özhan Önder és d’Istanbul i forma part de la plataforma Hamisch, -Associació Cultural Siriana. Hamisch vol dir literalment “marge” en àrab, que és de fet, el lloc on considera que es trobava la comunitat siriana a Turquia: no tenien un espai per reunir-se i sentir-se acompanyats. Per això van decidir organitzar-se i donar una resposta als refugiats que el govern no estava fent. Aquesta realitat, la coneix també la Kira Bessa. Ella forma part del col·lectiu Pipka Lesvos Solidarity, a l’illa grega de Lesbos, que actualment acull unes 200 persones. Aprofitant que eren a Barcelona per participar en unes jornades de Stop Mare Mortum i Lafede.cat, vam parlar amb ells sobre qüestions com el treball que fan sobre el terreny, la manera d’incloure els nouvinguts o l’auge del racisme a l’Europa dels valors.

Özhan: El més important és que nosaltres no som una organització humanitària. No som aquí per proveir béns materials a la gent que acollim, sinó que intentem promoure uns valors que ja són a la societat, a vegades amagats, i ajudar a combatre el racisme.

Què vols dir?

Ö: Nosaltres organitzem esdeveniments molt senzills, la majoria de caire cultural, com ara sessions de cinema, oberts a la població siriana adeTurquia però també a tota la societat. Sota un pretext ben simple, acaben sent espais on les persones es poden reunir, es coneix gent diversa. I també acosta la ciutadania turca a la nova minoria siriana i ajuda a lluitar contra una cosa que creiem important: la estereotipització dels refugiats.

Petites accions que acaben tenint un significat molt important.

Ö: Istanbul és una ciutat molt gran, que acull molta gent que ha fugit de la guerra. Als nostres actes he vist homes abraçar-se i plorar. Vells amics al seu país d’origen que feia anys que no es veien, malgrat viure els dos com a refugiats a Istanbul. Ha acabat venint molta gent als nostres esdeveniments, són punts de trobada de la comunitat siriana a l’exili.

Què feu vosaltres, Kira?

Kira: Nosaltres vam començar com un moviment social en contra dels centres de detenció i les condicions dels camps de refugiats a l’illa de Lesbos. Primer era un espai autogestionat per voluntaris, volíem crear una comunitat que organitzés tant activistes com refugiats. Quan la situació humanitària a Grècia es va agreujar vam passar a fer una mica de tot. Des de l’estiu passat, hem començat un centre cultural i de suport que fa activitats per nouvinguts però també per a la població grega.

"No pots forçar els refugiats a integrar-se en una lògica que només reconeix la cultura del país acollidor”

 

Les dues propostes donen molta importància al factor cultural, crear espais comuns entre la població que acull i la nouvinguda. Creieu que això n’ha de facilitar la integració?

Ö: Bé, jo diria simplement que puguin viure aquí. El discurs de la integració és una cosa de què hauríem d’intentar desfer-nos.

Per què?

Ö: El discurs de la integració pressuposa que el refugiat que ve aquí hauria de ser obligat a aprendre i assimilar la cultura del país d’acollida. L’error ve de no pensar que això hauria de ser un procés mutu. La majoria de la gent a Turquia també s’ha d’acostumar a viure amb la població siriana, per exemple, que, de fet, hauríem de considerar ja una minoria del país. És a dir, no pots forçar els refugiats a integrar-se en una lògica que només reconeix la cultura del país acollidor. Volem ser obertament acollidors amb la gent tal com és.

Com viviu aquest procés a Grècia?

K: Grècia, com Itàlia, és un cas una mica diferent respecte Turquia, perquè se sol veure com un punt de trànsit per a aquestes persones que vénen. Es pensa que seran al país de forma transitòria. La gent que arriba sovint té la idea d’haver-ho deixat tot enrere, han deixat enrere Turquia, i a Europa esperen una cosa nova.

Que de fet no acaba d’arribar...

K: Però és que a més les polítiques respecte les persones que viuen als camps canvien cada setmana. A alguns se’ls ha permès viatjar a Atenes, a d’altres no... El nombre de refugiats als camps de les illes gregues ha crescut molt, i tota aquesta gent continua vivint en la incertesa absoluta, respecte el seu futur, els tràmits... Em poso al seu lloc i jo també estaria emprenyada.

K: Al final, per superar aquesta situació dramàtica han de crear una vida nova. Al final has d’avançar. Com sigui. Han de tenir la possibilitat de fer la seva vida, de la manera més semblant possible a com era abans de marxar. Per això intentem crear una cosa comuna entre la gent que acaba d’arribar i la gent que acull.

“El gran objectiu és fer que la gent s’adoni de la importància d’involucrar-se i participar d’aquests espais”

 

Fa poc defensàveu que la resposta de les entitats autogestionades és més efectiva que la de les institucions polítiques formals.

K: Potser generalitzem una mica, però crec que a vegades tots els processos a través de l’Estat o grans ONG s’acaben convertint en un joc, un gran negoci. A Pipka ens vam centrar sobretot a treballar directament amb la gent per actuar al més aviat possible. Sovint les institucions tenen massa burocràcia, estan estructurades i fonamentades en aquesta manera de funcionar. I això els limita molt per actuar.

O: En part per això actuem al marge de les institucions. Ens limitarien molt. Si et centres a repartir cistelles de menjar, per exemple, i oblides la resta, això s’acaba convertint en l’únic contacte entre els refugiats i la gent que acull.

“L’auge de la xenofòbia s’ha convertit en un gran problema a Grècia. En podem veure exemples cada dia”

 

Són solucions no naturals, temporals…

K: Clar. I el problema es cronifica i es crea un negoci sencer al seu voltant. Crec que el gran objectiu que tenim també és fer que la gent se n’adoni i entengui la importància d’involucrar-se i  participar d’aquests espais comuns.

O: I penso que cal combatre també aquesta concepció caritativa d’abordar la qüestió dels refugiats. Massa sovint ha estat la manera de donar la benvinguda a qui ve de fora, i penso que ha d’anar més enllà. Si no, no hi pot haver una relació entre iguals.

K: Exacte! En aquesta relació caritativa es posa el refugiat en una posició per sota respecte la societat que l’acull. El fet d’assenyalar-lo com aquell qui té el problema i nosaltres qui tenim els “recursos” per ajudar-lo és fàcil que ens situï en una posició de superioritat moral respecte aquestes persones. Crec que és un fet que hauríem de vigilar.

“La gent contrària als moviments xenòfobs i a favor d’acollir refugiats no s’està visibilitzant prou”

 

Vosaltres que treballeu sobre el terreny, com veieu l’auge de la xenofòbia?

K: A Grècia especialment s'ha convertit ja en un gran problema. I no para de créixer. Podem veure’n exemples seriosos cada dia. Hi ha persecució als refugiats i se’ls tracta de manera denigrant.

A les organitzacions també us fan la feina difícil.

K: Des que Lesbos va anar sortint als mitjans, es va començar a assenyalar qui hauria de ser a l’illa i qui no. I sí, sembla que ser membre d’una plataforma de solidaritat amb les refugiades s’ha convertit gairebé en un crim. La reacció de la policia i d’alguns sectors socials sovint va molt en contra nostra. I no pas de forma educada…

“Hem d’intentar acollir la gent tal com és, no forçant-la a ser idènticament com nosaltres”

 

Però també hi ha gent que veu bé la feina que feu...

K: Crec que la gent contrària als moviments xenòfobs i a favor d'acollir als refugiats no és prou visible. No s'està visibilitzant prou. A Lesbos potser sí que poc a poc la gent es comença a moure, però és que han de conviure amb aquesta situació cada dia...

Ö: És que a més, ser refugiat és un dret bàsic. Però des que la paraula “refugiat” ha començat a adquirir una connotació negativa, alguna gent se’n vol desentendre i no ho volen portar com si fos una identitat. El terme refugiat hauria de garantir una sèrie de drets internacionals i no s’està donant el cas.

La immigració i el moviment de persones entre països és un fenomen que ha succeït durant segles. Com veieu la manera com s’està gestionant?

K: Per mi la migració és una cosa única, que hem de trobar-ne totes les parts positives. Ara passen coses difícils però també és una gran oportunitat per començar-ne de realment bones.

Ö: Tota la civilització està composta d'aquestes migracions. No és pas un fenomen de l'última dècada. Si ho pares a pensar tots som migrants, -fills, filles, néts, besnéts de migrants. El món està fet així. Intentar aturar-ho és ... [riuen] un sensesentit. Hem d’intentar acollir i acceptar la gent tal com és, no forçant-la a ser idènticament com nosaltres.

K: Penso que en el moment que ens adonem que tot el món és immigrant, probablement serà tot més fàcil. Massa vegades pensem massa en el present, i oblidem fàcilment el nostre passat. I no sabem què pot passar-nos a nosaltres demà.

 

Text i fotografia

Joan Aleix Mata