Els últims dies d’Idomeni

A la frontera de Grècia amb Macedònia, el camp de refugiats més nombrós es consolidava com un poble tot i els esforços que ja feia el govern per desmantellar-lo

Mamon Hassan es passeja cada matí per les vies del tren d’Idomeni. Agafa un tros de cartró i hi escriu una frase. Avui hi diu: “La nostra vida aquí és com ‘Prision Break’”, aquella sèrie d’innocents al corredor de la mort. Demana a algú que li faci una foto amb el cartell i la penja en un mural. I, a continuació, continua vagant sense rumb per les vies abandonades.
L’estació està tancada fins a nou avís. La companyia grega de transports ha cancel·lat tots els trens de la línia que uneix Tessalònica amb Belgrad, passant per Macedònia, i ha posat en marxa uns autobusos de substitució per cobrir la ruta. Un tren blau i vell es va quedar atrapat sobre les vies, i un grup de persones s’hi ha instal·lat. Estenen la roba a les finestres i dormen entre les butaques. Casa seva és un tren aturat.

Les tendes del camp d’Idomeni s’escampaven fins i tot entre les vies del tren, que estaven tallades

 

Idomeni és poc més que una parada de tren a la frontera entre Grècia i Macedònia. Al poble, hi viuen tot just 150 persones en cases disperses i al peu de la carretera que dóna accés a l’estació.

En una d’aquestes cases, s’hi està Panagiota Vasileiadou, una dona de 82 anys s’ha guanyat el sobrenom de l’àvia dels refugiats. Recorda com ella mateixa és filla de refugiats, perquè els seus pares van haver de fugir a Turquia, i com li van cremar la casa durant la segona guerra mundial. Acull cinc persones a casa, els fa el dinar i el sopar cada dia i estira tot el que pot els 450 euros que cobra de pensió.

 

El bar del wifi

A pocs metres, de les cases hi ha la cantina de l’estació. Els trens no circulen, però el bar no havia estat mai tan ple. Un matrimoni grec serveix entrepans i refrescos, però el principal reclam és el wifi i els endolls no donen l’abast per carregar tants mòbils. Les taules són plenes de joves connectats amb ànsia de saber. Consulten les últimes notícies que arriben d’Europa i s’envien missatges amb els amics i familiars que tenen als camps oficials. “El govern grec no és conscient que les persones refugiades tenen WhatsApp”, explica una voluntària. Circula pel camp una carta amb segell del govern que recomana sortir d’Idomeni i instal·lar-se als campaments militaritzats. Però els que ja són allà envien missatges als d’Idomeni per convènce’ls que s’hi quedin.

Idomeni és la resistència. Si les persones refugiades se’n van, es tornen invisibles. I aquesta sembla que és l’estratègia de les autoritats: diluir el drama humanitari, que a Idomeni és tan flagrant, en un entramat de petits camps controlats per l’exèrcit. Repartir-los per tot el país i fragmentar-los fins que ja no es vegin. Als camps militars, hi ha un registre oficial i uns horaris d’entrada i sortida, la premsa no hi pot entrar i només s’accepta l’ajuda de les grans organitzacions humanitàries internacionals: els voluntaris independents hi tenen l’accés prohibit. 
A Idomeni, els reis són Metges Sense Fronteres. Paguen el lloguer al propietari del camp, reparteixen el dinar i el sopar, hi tenen instal·lades unes grans carpes amb lliteres per a les persones que no tenen ni tenda de campanya i han contractat un servei de neteja amb personal grec que treballa nit i dia per tenir el camp en unes condicions mínimes de salubritat.

Però, sense els voluntaris independents i les petites ONG, Idomeni seria insostenible. Persones vingudes de tota Europa entren al camp i demanen on poden donar un cop de mà. Un grup de quatre bombers catalans els sol·licita ajuda per distribuir cada dia dues tones de verdures fresques. Necessiten una vintena de voluntaris. Hi ha un altre grup de bombers de Múrcia, i un de Navarra, que distribueix llenya per fer foc. En els últims dies, expliquen que han notat més pressió de les autoritats gregues per controlar l’activitat que fan. Als catalans, els ha aturat la policia per demanar-los les factures, i als navarresos, els han posat pegues per entrar la llenya al camp. 

 

Col·laboració entre el voluntariat

 

Dos nens juguen a la corda al costat de l’últim tren que va passar per Idomeni, i que es va quedar aturat al mig del camp de refugiats

 

Marc Andreu, bomber de l’Equip de Rescat en Emergències de Catalunya (EREC), explica que “de seguida” van veure la necessitat de coordinar-se amb les altres organitzacions: “Tots som bombers, fem feines semblants i, en la logística, pot ser interessant la col·laboració”, explica. Però voluntaris d’altres organitzacions diuen que “Idomeni és un caos”, perquè “no hi ha comunicació entre les ONG, i cadascuna fa la feina pel seu compte”. Sorgeixen les descoordinacions i les duplicitats. En un extrem del camp, per exemple, hi ha dues consultes mèdiques l’una al costat de l’altra. I, per a cada cosa, cal fer una cua diferent.

Les cues són la desesperació d’Idomeni. Ibin té 27 anys, és d’Alep, a Síria, somiava a ser advocada i ara fa cua per aconseguir llet i galetes per als seus dos fills: “Les cues són la rutina diària: al matí, per esmorzar, al migdia, per dinar, i cada cop que he d’anar al lavabo”.

Aziz té 23 anys, és sirià d’Homs, i vol arribar a Suècia. Mentre fa cua, es pregunta: “On és la humanitat d’Europa? Ens van dir que a Europa hi havia humanitat, però no la veiem per enlloc”. La cua del menjar té una reixa a banda i banda i una teulada: és una gàbia. “Som humans i no animals”, es queixa l’Aziz.

Idomeni és ple d’avocats, professors, periodistes i enginyers. Allà malviu una classe mitjana de Síria, que és l’única que ha pogut pagar les barbaritats que reclamen les màfies per saltar de frontera en frontera. I hi ha una cosa molt sorprenent al camp de refugiats: no s’hi veuen maletes. Les persones que hi han aconseguit arribar han viatjat lleugeres d’equipatge, moltes d’elles perquè van pujar en bots o barcasses per travessar l’estret que separa la costa de Turquia de l’illa grega de Lesbos.

 

Una pintada en una tenda reclama la reubicació (“We want to go to Germany”, “Volem anar a Alemanya”

 

Els que encara guarden un raconet pensen com els pot ajudar a continuar el camí. Un jove sirià explica que té 1.000 euros al banc, i que un contacte d’Atenes li’n demana 3.000 per fer-li un passaport fals. Està convençut de buscar on sigui els 2.000 que li’n falten, i provar sort. Té un germà a Alemanya i vol anar cap allà. A Idomeni, viu amb els pares. Ells es quedaran en un campament militar fins que puguin tramitar-los el reagrupament familiar. Una altra família trencada.

Al costat de la via del tren, hi ha una pista asfaltada. S’ha convertit en el carrer major d’Idomeni. Per allà, passegen homes i dones amunt i avall, i al voltant, s’ha establert un intent incipient de mercat ambulant. Hi ha parades de menjar i beure, de roba i de tabac, i un punt de venda de falafels. Un home ha plantat una capsa de cartró al terra, l’ha tapat amb un drap, i al damunt, hi té tisores i pintes: és el perruquer d’Idomeni. D’alguna manera, està naixent una economia local. Això ja no és un campament per a un dia, comença a ser un poble ben establert. 

Els focs que desprenen gasos

A l’hora de sopar, s’encenen focs de punta a punta del camp. Quan hi ha flama, són per escalfar-se i matar el fred. Quan només queden les brases, serveixen per cuinar. Les persones refugiades hi cremen el que tenen a mà. Si hi ha llenya, perfecte, però, si no, encenen trossos de plàstic, peces de roba o barnilles velles de les tendes de campanya. “Això desprèn gasos que irriten les vies aèries i els ulls, i creen otitis”, explica Miquel Farrés, un metge de Terrassa que ha arribat a Grècia com a voluntari independent. A Idomeni, la població és molt jove, perquè la gent gran s’ha anat desplaçant als camps militars i, per això, la majoria de patologies que presenten les persones refugiades són lleus. “Però hi ha molts problemes musculars i articulars, fruit de viure i dormir cada dia en tendes de campanya, i hi ha moltes lesions relacionades amb el trànsit de la frontera: hi ha persones que han intentat saltar la tanca, i s’han fet talls o cops”, explica.

Una altra metgessa, la Lara, treballa per Team Humanity, una ONG internacional fundada expressament per atendre la crisi dels refugiats. Passa consulta en una tenda mèdica a Idomeni, i diu que, més enllà de les malalties, molta gent va al metge “més aviat perquè necessita tenir un lloc on seure, explicar la seva situació i sentir-se escoltats”. “Aquí hi ha una frustració i una tristesa immenses, però alhora una expressió constant de gratitud. Molta gent em diu ‘Ja saps on és la meva tenda’, i a mi, aquesta frase em trenca l’ànima, perquè és com si m’obrissin les portes de casa persones que no tenen casa”, relata.

Una haima abriga el centre cultural d’Idomeni, que és una escola i un espai d’oci infantil per als nens i nenes del camp

 

I, després, hi ha els nens. Es calcula que el 40% dels camps de refugiats grecs és població infantil. Uns 200 nens i nenes entren cada dia al Centre Cultural d’Idomeni, una haima convertida en una madrassa (escola, en àrab). La resta, uns quants milers, no reben cap tipus de formació i passen matins i tardes jugant i corrent entre les tendes. “No podem córrer el risc de crear un dolor permanent a una generació sencera”, expliquen el Dídac, la Maisda i el Xabi, els tres fundadors del projecte. Adverteixen que el centre és una “bombolla”, però també diuen que, “en situacions d’emergència, les bombolles són molt necessàries per als nens”. Les classes, les dirigeixen persones refugiades que ja feien de mestres als seus països.

I, de tant en tant, reben visites de músics, pallassos, o artistes com la il·lustradora catalana Lara Costafreda, que hi va ser a principis de maig per impartir un taller de dibuix. “El que més impacta és que els nens arriben sempre amb un somriure i que et volen abraçar tota l’estona”, recorda.

A la sortida del camp, hi ha dos o tres autocars permanentment aparcats. Són de l’empresa Crazy Holidays (“Vacances boges”) i estan a punt per traslladar les persones refugiades als campaments oficials. Ningú no s’ha adonat de l’obscenitat del cartell. Pel costat, passa un grup de joves, carregat cadascun amb una motxilla. Es fa fosc i comencen a caminar en direcció a Macedònia amb la intenció de travessar la frontera d’amagat. Avancen cap al cor d’Europa, que continua sent per a ells l’únic futur possible.

 

Text
Xavi Rosiñol

Fotografies 
José Antonio Rodríguez