Ceuta: les migracions invisibles

30.000 persones creuen diàriament la frontera entre Espanya i el Marroc, però n’hi ha moltes més atrapades darrere les ganivetes i altres que perden la vida al mar

La carretera que va de Tànger a la ciutat autònoma de Ceuta és sinuosa i ondulant. Els paisatges estan pràcticament despullats. Hi ha poca vegetació, tret d’alguns petits boscos d’eucaliptus que es veuen a la llunyania. En alguns trams del trajecte de poc més de 75 quilòmetres, la via voreja el mar. I mirar-lo, en aquest punt concret de la geografia, fa mal. La distància que separa Àfrica de l’Europa somiada és poca. És curta. És visible des de la banda marroquina. Són 14 quilòmetres que semblen accessibles. I així ho perceben els centenars, els milers de subsaharians que des de fa més d’una dècada es llancen a l’aigua amb embarcacions pneumàtiques, perillosament precàries, a la recerca del paradís imaginat. La placidesa d’un mar aparentment dòcil és un miratge.  La zona de l’estret, on es barregen el Mediterrani i l’oceà Atlàntic, té uns corrents fortíssims que xuclen com un embut. 

Després d’una hora en taxi, un equip d’El suplement de Catalunya Ràdio amb Ricard Ustrell i Guillem Cabra arribem a la frontera que separa el Marroc de territori espanyol. Depenent dels països, els llocs de trànsit acostumen a ser caòtics i sorollosos. Penso, per exemple, en la frontera entre el Senegal i Gàmbia. Asfixiant. Aquesta no n’és una excepció. Hi passen diàriament unes 30.000 persones cap a una banda i l’altra. A peu o en cotxe. Els clàxons estridents de les desenes de taxis marroquins que esperen clientela es barregen amb els crits dels que s’ofereixen a ajudar-te a canvi d’uns dírhams, amb la cantarella dels que volen vendre’t alguna cosa o amb els esbufecs de les portadores.

Dones esclavitzades traginen ferralla d’una banda a l’altra de la frontera

Dones de ferro forjat amb l’esquena doblegada fins als genolls que carreguen farcells d’entre 60 i 90 quilos amb roba, sabates, mantes, menjar o ferralla. Tot aquest material el treuen d’un polígon industrial de Ceuta per transportar-lo cap a zona marroquina. Hi cap qualsevol cosa, en aquest cúmul de paquets en equilibri. El Marroc no reconeix el pas de Ceuta com a frontera comercial. Això impossibilita les exportacions i el que haurien de portar els camions ho carreguen aquestes dones d’acer, esclavitzades. I ho fan com a equipatge de mà sense limitació de pes exercint un contraban tolerat. Per cada trajecte cobren uns deu euros. Bèsties de càrrega. Víctimes de la frontera.

Per la frontera del Tarajal, a Ceuta, hi passen cada dia unes 30.000 persones.

 

Un cop passat el primer control d’accés marroquí, ens plantem als accessos de la duana espanyola. A la reixa s’hi amunteguen desenes de persones amb els braços enlaire, reclamant amb insistència que els deixin passar. No fa falta saber la llengua per saber què volen. El context i la gestualitat són tan evidents, que els missatges arriben sense la necessitat d’un traductor. Davant d’ells, un agent de policia impertèrrit a les demandes. Quan ens veu, ens assenyala la manera de passar. Tenim el passaport. Tenim llibertat de pas.

Travessem un passadís estret i enreixat, i en pocs minuts trepitgem territori espanyol. Som al Tarajal. Allà ens espera Alfonso Cruzado, responsable de Comunicació de la Guàrdia Civil de Ceuta. Un home afable, amb una experiència de 28 anys al cos, que compleix ordres. L’Alfonso ens porta fins al mur.

És un dia gris i plujós a Ceuta. I l’aigua cau amb ràbia quan ens aturem davant de la tanca dins d’un cotxe de la benemèrita. Un doble filat metàl·lic de sis metres d’alçada i vuit quilòmetres de longitud, farcit de sensors i càmeres de seguretat. Sortim del totterreny i, sota la pluja colèrica, alcem la vista i veiem els filferros amb ganivetes, que tallen la pell i els somnis dels que fugen de la guerra i de la misèria.

Un doble filat metàl·lic coronat amb concertines separa Espanya del Marroc

 

Alfonso Cruzado parla de sentiments, “tots tenim família i fills”, diu. Però també invoca el deure quan els agents del cos han de fer front als intents desesperats dels que volen travessar el reixat. La llei s’imposa a l’empatia. Recorda que la imatge més demolidora que ha vist és la d’una dona pràcticament a punt de parir que van llançar des del capdamunt de la tanca. Un company del cos va poder aturar el cop contra l’asfalt.

Ommar, agent de la guàrdia civil: “Les tanques i els murs no són la solució”

Ommar Mohamed també és guàrdia civil. Fa 20 anys que pertany al cos. I també compleix ordres. Però el seu discurs és menys eufemístic que el de l’agent Cruzado. L’Ommar és el secretari general de la delegació de Ceuta de l’Associació Unificada de Guàrdies Civils. Mentre prenem un cafè conversem sobre quines haurien de ser les iniciatives per aturar el drama humanitari. I, ferm, ens respon que les fronteres, les tanques i els murs no són la solució. Per evitar èxodes mortífers, és partidari d’invertir als països d’origen els diners que es destinen a la seguretat i a la vigilància. L’Ommar és crític amb les polítiques que obliguen a retornar a territori marroquí i sense cap garantia legal els subsaharians que han aconseguit passar. I ens explica el cas d’un noi que va estar-se vint-i-una hores enfilat a la tanca. Resistint en equilibri. Combatent la gana i la son. Un cop van aconseguir fer-lo baixar, el van enviar directament cap al Marroc. Són les anomenades “devolucions en calent”, una política que infringeix la llei i la vida. L’agent abaixa els ulls i amb la boca petita reconeix que, si hagués estat a les seves mans, hauria premiat la tenacitat d’aquell jove exhaust saltant-se els protocols establerts. “Primer, però, el deure. Si no, no seria guàrdia civil”, conclou.

El retorn al Marroc no el vol ningú. Allà la policia fa batudes contra els subsaharians que esperen a les muntanyes l’oportunitat de poder saltar. I les batudes són d’una violència extrema. No hi ha pietat. Les autoritats marroquines els colpegen brutalment, n’hi ha que moren apallissats. Els ho prenen tot. Els diners. El telèfon. La roba. Les sabates. Despullats i sense res. Ferits en cos i ànima. Això, els que aconsegueixen sobreviure.

L’Ommar, igual que l’Alfonso, ha vist escenes duríssimes a peu de tanca. Talls, fractures, ferides, cicatrius, plors, desesperació. Al cap encara li ressonen els crits d’auxili de dos nens que es van ofegar a pocs metres de la tanca. “No hi vam poder fer res. Era fosc i la zona del Tarajal és molt rocosa. Tinc els seus gemecs gravats al cor.”

El mar és una altra tanca. La més mortífera. I això ens ho corrobora Germinal Castillo, responsable de Premsa de la Creu Roja de Ceuta, amb qui ens trobem al bar de l’Institut Almina. “L’estret de Gibraltar és la fossa comuna més gran d’Europa”, sentencia. Fa gairebé 20 anys que treballa a l’organització i diu que és impossible acostumar-se a una realitat d’aquestes característiques. “El dia que m’hi acostumi, ho deixaré.”

La Creu Roja atén 30 persones cada setmana, arribades per mar

La Creu Roja atén cada setmana unes 30 persones que han arribat per mar en barques de joguina, o que han saltat la tanca amb tot tipus d’invents, com ara calçar-se a les mans unes sabatilles esportives amb claus per aconseguir una escalada més efectiva i evitar les concertines. El Germinal denuncia que Ceuta viu una immigració invisible, que passa desapercebuda: “Què són 30 persones setmanals davant dels milers que arriben a través d’Itàlia o els que estan estancats a Grècia?” La xifra és baixa, però el degoteig, constant. El Germinal parla des de les entranyes. És algú que viu per ajudar els altres. Salva vides que ja vénen trencades. És una feina dura, però se sent ple. “Cada moment és únic. Una mirada, una abraçada, un ‘gràcies’. Això ho és tot, i no s’oblida mai.”

La pluja no amaina i comença a fer-se fosc. A la porta del cementiri de Santa Catalina ens espera Martín Zamora, que és enterramorts. Porta una gavardina blava, amb el coll aixecat i exhala amb força les restes d’un cigarret. Seguim la seva ombra allargada a través dels carrers d’aquesta ciutat del silenci. Aturat davant d’una filera de nínxols ens assenyala els de la part superior, que, a diferència dels de sota, no tenen res. Cap inscripció. Cap nom. Ni una sola flor. Només ciment. “Veieu els de dalt? Els que no tenen nom? Són els dels subsaharians que han mort al mar.” Ningú sap qui són. Ningú els ha reclamat. Són vides engolides, desaparegudes. Persones sense identificar en nínxols despullats. Enterrades sense saber qui van ser, com es deien, d’on venien, quins somnis tenien. Al cementiri de Santa Catalina hi ha quaranta tombes on reposen les despulles i els somnis dels que ho van arriscar tot per una vida digna i en pau. A les profunditats del Mediterrani n’hi ha milers.

Al cementiri de Santa Catalina, hi ha els nínxols dels sense nom. Persones sense identificar que han mort al mar.

 

Maite Pérez parla de pressa i amb convicció. Fa de voluntària a l’Associació d’Immigrants San Antonio. Una entitat que depèn de la diòcesi de Cadis i que treballa en l’acollida, l’atenció i la formació d’aquestes persones. Els ensenyen castellà, reben tallers de relaxació, fan cursos sobre prevenció de la violència de gènere. Creen espais d’intercanvi i de diàleg. Amb la Maite ens aixopluguem en un bar proper al centre de Ceuta. Fa deu anys que està implicada en el projecte i ha vist de tot. Les cicatrius exteriors i les ferides interiors, que són les que més costen de trobar. Ens explica que el que els és més difícil d’assumir és la mort d’un familiar. La distància és letal. L’enyorament, màxim. La impotència, infinita. El trajecte fins a trepitjar Europa ha estat tan dur, que els és impossible fer marxa enrere. Ni tan sols per anar a l’enterrament de la mare, del pare o del germà. A l’associació hi van cada matí joves d’entre 18 i 35 anys. Subsaharians i algun marroquí que dormen al CETI, el centre d’estada temporal d’immigrants. Les dones no acostumen a anar-hi. La Maite ens explica que, un cop més, són la baula més feble i la més castigada. La seva vulnerabilitat l’aprofiten les màfies. El seu viatge fins a trepitjar territori comunitari és ple d’horror. Moltes són violades o esclavitzades. D’altres les assassinen i les abandonen al desert. Víctimes de la frontera.

“Supervivents amb una voluntat de ferro”

Amb els peus mullats, entrem a la seu d’El Faro de Ceuta. Carmen Echarri, la directora, fa una estona que ens espera. És una experta en temes migratoris. És clara, pedagògica i contundent. Coneix els noms i les vides dels que han passat pel CETI i ara són en centres d’acollida a la península. I quan els recorda se li humitegen els ulls. “Què voleu que us digui? Són persones fantàstiques i agraïdes. Són supervivents amb una voluntat de ferro.” 

Al seu últim assaig, “Desconeguts a la porta de casa” (Editorial Arcàdia, 2016), el sociòleg Zygmunt Bauman escriu que “les persones foranes tendeixen a causar angoixa precisament perquè són desconegudes i, per tant, són imprevisibles i temibles, a diferència de les persones amb les quals interactuem cada dia. Dels desconeguts en sabem poques coses per poder interpretar bé les seves tàctiques i endevinar quines intencions tenen. I no saber què hem de fer crea angoixa i por”.

Per això la Carmen ho té clar. Voldria que tothom els visités al CETI, els mirés als ulls i escoltés la seva història. Només amb el coneixement mutu s’eliminen els estigmes.

Ningú es vol quedar a Ceuta. Ceuta, igual que Melilla, és un lloc de pas. L’antropòleg francès Marc Augé va encunyar el concepte del no-lloc per referir-se a aquells espais que destaquen pel fet de ser llocs de trànsit, volàtils. Per exemple, els aeroports, les àrees de servei de les autopistes, els grans centres comercials. Ceuta potser seria això, un no-lloc, una via de pas abans de reprendre el camí cap a l’Europa bunqueritzada. El paradís no existeix i a Ceuta ha deixat de ploure.

 

Text

Mercè Folch

Fotografies

Guillem Cabra

Correcció

Marta Xufré