“La majoria ens deia: ‘vosaltres sou la nostra única esperança. Sabem que en els polítics no hi podem confiar.’”

L’Anna Zaragoza i la Pilar Soteras són llevadores d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut. Com tants altres catalans voluntaris, l’Anna i la Pilar van marxar a Grècia a ajudar als camps de refugiats. Elles van rebre l’avís que als camps militars hi havia moltes embarassades desateses i es necessitava suport mèdic: “com a llevadores ens afectava i era una manera de respondre a la injustícia i ser útils davant el que estava passant.” Van contactar amb l’ONG internacional Nurture Project amb qui van col·laborar als camps de Sindos, Elpida i Kalochori. Quedem amb elles al centre de Barcelona perquè ens expliquin com es viu un embaràs en un camp de refugiats.

 

Parir en la misèria

La majoria dels camps de refugiats són antics complexos industrials abandonats enmig del no-res. Als recintes, controlats per militars, els serveis són molt limitats i només hi poden treballar les organitzacions que tenen permís. El nombre d’embarassades és força elevat, “tot i que menor del que pensàvem abans d’arribar”, puntualitzen. Els serveis mèdics grecs són escassos, i tot que asseguren que cap vida corre perill, sovint no poden atendre les consultes menys greus. “Han de prioritzar”, em comenta l’Anna. M’expliquen que en general es van trobar mares molt angoixades per la salut dels fills, i subratllen les males condicions dels camps i la duresa de l’èxode com a possibles causes.

De fet, les condicions higièniques als camps de concentració de refugiats són força precàries. Els lavabos generalment són polyklyns situats lluny de les tendes, les dutxes no tenen aigua calenta i la brutícia és arreu. Aquestes mancances s’accentuen quan qui les pateix són col·lectius més vulnerables,com ara les dones embarassades. “Allà els nens de 5 i 6 anys encara van en bolquers”. L’Anna i la Pilar apunten que a les dones que acaben de ser mares els costa molt treure els nadons de fora de les tendes, ja que tenen por que puguin contagiar-se d’alguna malaltia.

 

El seguiment de l’embaràs

Una de les principals mancances és el menjar que ofereixen als camps militars, així que la feina de Nurture Project es centra bàsicament en controlar l’alimentació i l’alletament matern. Un dels principals reptes era convèncer les mares d’evitar donar llet en pols als recent nascuts, -amb menys propietats que la llet materna i que sovint pot acabar derivant en malalties o infeccions com la gastroenteritis. Les voluntàries fins i tot es van trobar amb casos en què la tieta o l’àvia havien alletat el nadó perquè la mare no ho podia fer. “El sentiment de comunitat és molt fort”, repliquen.

Això també es veu amb el seguiment de l’embaràs. “Nosaltres teníem anotats els casos de dones embarassades per fer-ne el control. Donàvem bolquers i menjar, i això era, al principi, el nostre reclam. Però si tot i així les mares no venien, algú altre ens ho acabava fent saber”. Quan les dones es posen de part se les emporten a l’hospital. Aquest moment pot ser desagradable, perquè gairebé mai deixen acompanyar la partera per les llevadores i altres familiars al part, i no es garanteix que la dona tingui un traductor per a poder-se comunicar amb l’equip mèdic. També critiquen l’elevat nombre de parts per cesària a la sanitat grega, -al voltant del 60%.

El grup de suport a les embarassades era un espai de suport on les dones podien expressar les seves inquietuds.

A part del control de l’embaràs, les llevadores organitzaven grups de dones i de suport a les embarassades. “Eren moments interessants perquè era l’espai on poder expressar inquietuds del dia a dia”, confessen. Les preocupacions eren pràcticament les mateixes que les voluntàries atenen a Catalunya. A més, tractaven temes com la contracepció. “El què em comentaven m’era tan familiar... Vam trobar una dona síria molt oberta”, comenta l’Anna.

 

Seguir endavant, malgrat tot

“El que més em va sorprendre de tot plegat és que em vaig trobar embarassades molt felices d’estar-ho, tot i la situació en què es trobaven”,, expliquen. Recorden especialment el cas de la Shireen, una noia síria de 17 anys que es va quedar embarassada al camp. “És una cultura que venera l’embaràs. Tenen molts fills i molt joves”. M’expliquen que portar un nadó al món és, d’alguna manera, el reflex de la tossuderia per aferrar-se a alguna cosa que els faci seguir endavant, malgrat les dificultats. El mateix passa amb els casaments tot i estar aturats en un camp militar: “Ens van convidar a la festa i va ser molt emocionant”.

La Shireen de 17 anys embarassada al camp de Kalochori. Pocs dies després d’haver parit, va intentar fugir del camp amb el seu nadó sense dir res a ningú, però la van descobrir. Volia trobar millors condicions per al seu fill.

Asseguren que malgrat les condicions sanitàries, el procés d’embaràs és força semblant al d’aquí, la fase que requereix més atenció és el post-part. “És quan la dona necessita més ajuda. Durant l’embaràs tothom els fa cas, però després se n’obliden”. També és el moment en què troben més a faltar el que han deixat, la seguretat de casa seva. Se senten vulnerables. “Es troben de cop acabades de parir, en una tenda de l’ACNUR, en un forat abandonat del món”.

’Però ho entenem’ a vegades et responen. I això és el més dur”, comenta la Pilar. El discurs xenòfob cala fins i tot entre els propis refugiats: “entenem que no ens vulguin deixar entrar si hi ha aquests atemptats en nom de l’Islam...”. Se’ls posen els pèls de punta cada cop que ho recorden. “Hem de fer-los veure que sí que hi ha molta gent a Europa i al món que es preocupa per ells i els volen”, afirma l’Anna. “Ens diuen: ‘vosaltres sou la nostra esperança perquè sabem que en els polítics no hi podem confiar. Necessitem veure les vostres cares, saber que hi ha gent com vosaltres. Sou el nostre futur’... I per mi, això és el millor”.