Alia

Escapar de l’indigne: la història de l’Alia al camp de refugiats
“He perdut el somni de créixer amb el meu grup d’amigues”
“Demanem que ens treguin d’allà on som, no importa què passi després”

Per esmorzar, un suc de taronja blanquinós, fastigós; aigua i un croissant amb aspecte de plàstic. Per menjar, macarrons. Per sopar, una amanida grega. I un cop al mes, pollastre. Aquest era el menú que es repetia dia sí i dia també al camp de refugiats on vivia l’Alia. Explica això des d’un menjador d’un pis de Gràcia, a Barcelona, on està de pas per anar a Alemanya. Per recollir cada àpat cal fer una llarga cua i és imprescindible menjar-s’ho tot abans de quatre hores, que és el temps que el menjar triga a caducar: “Hem vist menjar acabat d’obrir i de color verd, amb floridura”, diu. No és d’estranyar, per tant, que cada cop hi hagi més gent amb problemes digestius en aquest lloc.

El tema de la higiene és igual, o pitjor. Anar al bany al campament vol dir anar a un policlín més que brut, que fa pudor a pixums i a merda. De l’estil dels del ViñaRock. I per allà han de passar-hi tots: nens, gent gran, dones, homes, malalts... Si algú es troba malament ha de fer cua perquè l’atengui un metge que visita el camp de dues a sis. Un metge per a 2000 persones que recepta, en total, tres medicaments. Si tens alguna cosa greu et porten a un hospital en una ambulància, però no et tornen al camp. La travessia de tornada, des d’un lloc que està a una hora i mitja del camp, corre a càrrec teu. I si no tens diners, és el teu problema. Tampoc hi ha escola. No hi ha res.

“El que es veu al món del que passem les persones refugiades és una mentida. Es ven la imatge que estem genial, que a aquests camps estem bé i que ja no necessitem res. És tot mentida. Estem súper necessitats i la vida allà és un patiment continu, una agonia. Ningú es pot imaginar el que és viure allà” , diu l’Alia. Recorda la pregunta que es feia cada dia i a cada hora al camp: “Per què a nosaltres?, Què hem fet?, i recorda com comptava els dies que portaven allà parats sense res a fer: 101, 102, 103...

En aquell lloc indigne de tendes de campanya, de misèria i de persones oblidades segueixen a dia d’avui la seva mare, el seu pare i més de 2.000 persones.

 

La historia de lAlia

Havia estudiat ja dos anys de la carrera d’ADE quan l’Alia va haver de deixar l’Alep, la seva ciutat natal, al nord de Síria. La seva família i ella van haver d’emigrar a Irak quan va començar la guerra. Van deixar casa seva, el seu carrer, el seu barri, la seva ciutat, i el seu país. I així també es va separar de molts amics i familiars. A Irak Alia va haver de deixar d’estudiar i va començar a treballar a Benetton. Van viure allà relativament feliços durant dos anys, fins que els problemes van tornar. Els seus pares van haver de deixar de treballar perquè l’Estat Islàmic va començar a perseguir als kurds també a l’Irak. Alia va seguir treballant i el seu sou era l’únic que entrava a casa. Els seus dos pares i els seus quatre germans no podien viure amb això. I, de nou, van haver de tornar a emigrar.

El seu germà gran, d’uns 28 anys, va marxar a Alemanya. Va portar-se amb ell al seu germà petit, de 8 anys. El seu germà bessó va marxar a la guerra a lluitar contra el PKK. I els seus pares i ella van marxar a Turquia. De Turquia, a Grècia, per mar. I un cop a Grècia va ser quan els hi van tancar les fronteres.

“Ens van fer omplir uns formularis de l’ONU que deien que en dos mesos ens deixarien anar a Alemanya. Van passar quatre mesos, i res. Vam tornar a fer els tràmits, i res. Els meus pares segueixen allà després de sis mesos”, diu Alia, i recorda com totes les persones del campament guardaven aquell paper com si fos la seva vida. Però el que els van prometre mai es va complir.

 

Sense plans de futur

Quan a Alia li pregunten pel seu futur es posa a riure: “No tinc aquesta opció de pensar en el futur. Quan estava al camp de refugiats pensava sobre tot en el meu país. Penso que tal i com està el meu país no tinc futur. Si algun dia torno no em trobaré res del que vaig conèixer.”

La vida que Alia s’havia imaginat per a ella ha canviat ara de manera rotunda. Ella i les seves amigues tenien pensat estudiar, acabar les seves carreres, després de treballar i finalment casar-se. No era una cosa en què estiguessin interessades les noies de la seva generació, diu. Al contrari, s’havien revelat contra la tradició de contraure matrimoni aviat per poder créixer professionalment. Ara, en canvi, casar-se és una de les seves prioritats. És una de les poques coses que li farà sentir que té una mínima estabilitat, explica.

I sobre les seves amigues… Quan Alia les recorda li tremola la barbeta i se li trenca la veu: “El meu grup d’amigues de l’escola érem una pinya. Estàvem sempre juntes, fèiem sempre el mateix. Ara, en canvi, cadascuna viu a un país: una està a Turquia, l’altra a Irak, l’altra ves a saber a on... Fa molta pena perquè ens hem perdut el somni de créixer juntes i d’esperar-nos a casar-nos i a veure com formàvem les nostres famílies. Una cosa tan bàsica com tenir el teu grup d’amics, la teva colla, s’ha trencat.”

 

Una demanda a les institucions

Alia va passar fa poc per Barcelona, ara viu a Alemanya, però al camp de refugiats de Nea Kavala segueixen els seus pares i més de 2000 persones: “Demanem principalment que ens treguin d’allà on som. No és tan important el que passi després. Ningú s’imagina com vivim allà. És horrorós. La gent es mor de fàstic, de fam, de tristesa.”

No només això. El 2016 van perdre la vida més de 5.000 persones al mar Mediterrani. 65 milions de persones han hagut de desplaçar-se per culpa de conflictes bèl·lics.

Els estats membres de la Unió Europa, en lloc de donar una resposta a aquest desastre humanitari, van signar un tractat amb Turquia que criminalitza als que fugen, als que escapen. Els han tancat les fronteres d’aquest gran projecte anomenat Unió Europea. L’Estat espanyol es va comprometre a acollir a 15.888 persones que ara estan a Grècia i Itàlia a camps de refugiats, coses que tampoc han complert.

Les organitzacions no governamentals, les associacions i els voluntaris particulars s’han convertit en els únics còmplices d’aquests milers de persones refugiades. Són ells els que han posat el seu granet de sorra per a què aquests campaments indignes siguin llocs menys sòrdids, menys tristos. I gràcies a gents com ells la situació dels refugiats no cau en l’oblit, ara que no apareixen als mitjans de comunicació. Són ells els qui han trepitjat el terreny i han tornat per explicar el veritable drama que es viu allà. I són ells també els que s’hi estan deixant la pell per ajudar a tota aquesta gent a escapar de l’indigne.

 

Text

Víctor F. Clares | @victorclares |

Traductor a lentrevista

Nayef M.